El
conductisme:
Es
basa en la noció de que l’únic observable i per tant
experimental, és la conducta externa de les persones, que és
afectada i motivada per els elements externs, per aquesta raó es
modificable a partir dels estímuls o resposta de l'entorn.
És
un model lineal de transmissió de coneixements memorístics, sense
retorn per part de l'alumne, aquest se'l dona el mateix material
didàctic, i on els rols del mestre i alumne son passius.
Aquest
corrent neix de la mà de J.Watson , que va anar més enllà del
estudis fets per Pavlov,i va voler demostrar com es podia manipular i
realitzar el canvis de conducta en els éssers humans.
En el camp
de educatiu va ser Skinner el que major influència va tenir,
formulant la teoria del condicionament operant i l'ensenyament
programat.
En
quant a les TIC, l'aplicació d'aquest model té el seu origen en
l'aparició de l'ordinador i en programes senzills i mecànics de
repetició i aprenentatge per assaig i error.
A
aquest ús de l'ordinador se li denomina EAO (o CAI en anglès,
Computer Assisted Instruction) que es centra en programes
d'exercitació i pràctica molt precisos basats en la repetició.
Sota les premisses de la individualització de la instrucció, la EAO
va tenir un gran èxit a partir dels anys 60.
Com
exemples actuals podem dir que molts jocs didàctics de la ja
coneguda JClick, serien d'aquest estil, a més dels programes que
moltes vegades acompanyen als llibres de text en format CD.
Això
em porta a pensar que hauríem de revisar quin tipus d'ensenyament
estem promulgant pels nostres infants en aquests moments, on la
societat ens reclama persones dinàmiques, capaces de solucionar
problemes i crítiques amb el seu entorn i la seva pròpia persona, i
si el que l'escola dona és adient pel seu futur.
El
cognitivisme:
Aquesta
teoria sorgeix a principis dels anys 60 com alternativa a les
perspectives conductistes i a la idea que la ment és una "tabula
rasa".
Els
cognoscitivistes intenten esbrinar què hi passa dins la ment durant
el procés d'aprenentatge. Aprendre no suposa només un canvi en la
conducta, sinó que implica un procés mental que modifica les
estructures del pensament. Per tal de modificar aquestes estructures
cal que l'estímul incideixi en les estructures que ja té la
persona.
La
teoria cognitiva va fer grans aportacions a l'estudi dels processos
d’ensenyament-aprenentatge. Un exemple d’aquestes aportacions va
ser la contribució al coneixement d’algunes capacitats essencials
per l’aprenentatge com són l’atenció, la memòria i el
raonament.
Segons aquest paradigma
l’aprenentatge apareix quan la informació és emmagatzemada en la
memòria d’una manera ordenada i significativa
Segons
aquesta teoria, l'alumne és un subjecte actiu processador
d'informació, posseïdor de competència cognitiva per aprendre i
solucionar problemes; aquestes competències han de ser
desenvolupades utilitzant nous aprenentatges i habilitats
estratègiques.
El
rol del professor segons aquest model passa per comunicar la
informació als estudiants de la forma més eficient i efectiva
possible. El professor parteix de la idea que un alumne actiu pot
aprendre a aprendre i a pensar.
El
cognitivisme promou un aprenentatge
estructurat
on l'alumne pren un paper més actiu. En aquest sentit les TIC
incorporen programes de software que es dissenyen inclouen materials
audiovisuals,gràfics, simulacions,... que permeten desenvolupar les
estratègies i capacitats cognitives dels alumnes. Els alumnes
interactuen amb el mitjà tecnològic donant-se una relació
bidireccional.
Un
exemple actual d'aprenentatge significatiu son els simuladors
formatius
que són recursos multimèdia educatius que faciliten l'adquisició
de coneixements mitjançant l'experimentació en entorns que
reprodueixen situacions reals. Els alumnes "aprenen fent" i
son conscients des de el primer moment de la vinculació del seu
aprenentatge amb la realitat.
El
constructivisme:
Aquest
és un corrent que afirma que el coneixement de totes les coses és
un procés mental de l'individu, que es desenvolupa de manera interna
conforme l'individu obté la informació i interactua amb el seu
entorn.
El
constructivisme considera que el veritable coneixement de les coses
és l'estructura mental individual generada de la interacció amb el
mitjà.
El
mestre constructivista és una persona que posa facilitats, que
provoca situacions riques en possibilitats d'aprenentatge, no qui
transmet coneixement.
El
constructivisme es basa en el principi que l'apreciació de la
realitat és completament diferent per a dos individus diferents,
encara que les condicions d'aprenentatge siguin semblants, a causa
del fet que no és possible crear condicions perfectament iguals en
la ment de dos subjectes diferents. Això vol dir que es reconeixen
les diferències i dificultats d'aprenentatge i les necessitats
educatives específiques i especials, que no deixen de ser principis
de l'escola inclusiva.
Diferents
autors diuen:
Piaget:
Els subjectes construeixen el coneixement en diferents estadis
evolutius mitjançant esquemes que es van fent més complexos a
mesura que interactuen amb la realitat.
Vigotsky:
Els subjectes passen de les funcions psíquiques inferiors a les
superiors a través de la seva interacció amb la cultura en la qual
es desemboliquen i la societat en la qual viuen, construint així el
seu coneixement de la realitat.
Ausubel:
Els subjectes, a més aconsegueixen la construcció de coneixement
sempre quan l'objecte del coneixement sigui significatiu per a
l'individu.
Les
TIC proporcionen eines (imatges, sons,...) que enriqueixen els
aprenentatges, ja sigui a l'aula amb el professor com fora d'ella de
manera individual o acompanyada d'altres alumnes.
D'altra
banda Internet
obre les portes a una connexió directa i continua amb el món. En
educació s'introdueix la modalitat e-learning,
entesa com un entorn integral d'aprenentatge, en un context virtual
en el qual el paper del professor canvia i passa a ser un guia, un
tutor que facilita i avalua els aprenentatges de l'alumne,
centrant-se en una educació basada en l'alumne.
En
aquest sentit una aproximació actual d'aprenentatge basats en les
TIC plantejat sota un enfocament contrustivista són les plataformes
LMS (Learning Management System), conegudes com a Sistemes
de Gestió de l'Aprenentatge
que aporten multitud d'eines al procés educatiu.
Com
a exemple més respresentatiu d'una aplicació LMS destaquem la
plataforma Moodle,
la filosofia de la qual es basa en el construtivisme.En els darrers
anys, amb l'evolució de les TIC i d'Internet, emergeixen nous
recursos que potencien el contructivisme social, parlem de la Web
2.0.
La
seva aportació en els processos d'aprenentatge està significant una
revolució en la manera d'aprendre. Quan les xarxes socials entren en
l'àmbit educatiu es promou un aprenentatge
compartit,
entre iguals. Tots formen part del procés, els docents i els
alumnes, fomentant una relació de participació.
El
connectivisme:
"El
connectivisme és l’aplicació dels principis de la xarxa (network)
a l’aprenentatge, on conèixer és fer connexions i aprendre és
construir xarxes"
El
conductivisme, el cognitivisme i el constructivisme són les tres
gran teories que fina ara han intentat explicar el procés
d’aprenentatge. En el últims anys, però, ha sorgit una nova
corrent, de la qual G.
Siermens
és un dels principals teòrics, que s'anomena connectivisme.
La
necessitat d’aquest nou enfocament va lligada al canvi que les TIC
han produït en la societat. El temps que passa des de que el
coneixement que adquirim és útil fins que ja no ho és és cada
vegada més petit, ja que els canvis al nostre voltant van cada dia
més ràpid i ens obliguen a reaccionar a la mateixa
velocitat.
Així, segons Siemens (2004), l’aprenentatge està
canviant de la següent manera:
L’aprenentatge
és un procés continu,
que dura tota la vida i es mou en diferents camps relacionals.
L’aprenentatge
informal adquireix importància, ja que cada
vegada aprenem de maneres més variades (a través de xarxes,
comunitats, etc.)
La
tecnologia afecta la
nostra manera d’aprendre.
L’aprenentatge
individual i
l’aprenentatge organitzacional
estan relacionats.
Saber
on trobar els coneixements necessaris és
tan important com saber què
i saber com.
Les
anteriors teories deixaven de banda aquests aspectes i tenien la idea
que l’aprenentatge era un objectiu o un estat. El seu principi
central (fins i tot el de les teories socioconstructivistes, que
reconeixen la importància de la interacció social) és que
l’aprenentatge es produeix dins de l’individu.
El
connectivisme recull en certa manera l’herència del
constructivisme, però posa l’èmfasi en l’aprenentatge
que té lloc fora de l’individu, per tal
d'adaptar-se a les necessitats de l'era actual. En aquest context,
aprendre a valorar el que s’està aprenent, la necessitat d’avaluar
la necessitat d’aprendre alguna cosa, la capacitat de sintetitzar i
reconèixer connexions són habilitats
que adquireixen una especial importància.
El
connectivisme insisteix en el paper actiu
de l'estudiant per a construir el seu propi coneixement i en el paper
de guia
del professor que l'ha d'acompanyar en aquest procés. Així, els
canvis de rols que es contemplen des del connectivisme no suposen un
canvi radical d'aquests rols, sinó una adequació al context en el
que estudiant i professor es troben.
