Recitació

A la assignatura de Comunicació oral, escrita i digital, ens van dir que havien de realitzar una recitació, és a dir, que havíem de parlar davant de la classe explicant un poema o un conte o el que ens assembles, això la professora, ho va deixar a la nostra elecció.

La meva elecció va ser un conte anònim que vaig trobar a Internet remenant informació sobre contes amb missatge educatiu. Vaig arribar a aquest que originalment era en castellà i el vaig traduir a més de afegir-hi algunes millores i adaptacions.
Proposo que el llegiu i en reflexioneu, ja que ho facilita el missatge que conté, espero que us agradi.
Hi havia una vegada, una fada entremaliada, menuda i eixerida que li agradava volar per l'aire com un ocellet i deixar caure petits esclats d'il·lusió a la vida dels mortals.
Per a ella, era reconfortant arrencar un somriure, una brillantor als ulls, o posar una miqueta de fantasia i il·lusió a les seves vides, ja que hi va haver un temps en què la fada va ser humana.
Sentiments com l'amor i el dolor, van ser companys seus i les pèrdues d'aquesta vida, van trencar petits mons que li envoltaven... llavors, la humana va buscar un refugi i el va trobar en un món de fantasia, on l'improbable és possible, on els somnis floten en l'aire i on el dolor és aliè.

La nostra fada estava contenta, reia, cantussejava... La vida era fàcil en el seu món de fantasia. Res podia fer malbé el seu cor, perquè l'havia perdut en deixar de ser humana.
Va passar el temps i una freda tarda d'hivern, la fada es va perdre al bosc.
La foscor era immensa i ella cercava una llum que la orientes i la va descobrir amagada, al més fons de la penombra, era una caseta plena de llum. Atreta pels llampecs i la calor d'aquell lloc, la fada va lliscar dins, a través d'una petita escletxa
Surant per l'aire, va recórrer aquell lloc, diferent a tot el que ja coneixia.Va mirar les pintures, xafardejava estranys pergamins i documents, i acaronava belles estàtues, etc.
Però aquell lloc tan especial, era la llar d'un poderós mag, (encara que la fada no ho sabia.)
Enamorada d'aquella pau i d'aquella llum, va decidir tornar cada tarda i viure uns moments màgics, enmig, de tanta bellesa.
Generosa, va deixar un missatge al propietari d'aquell lloc, on li oferia concedir un desig diari, si ell li permetia visitar el seu refugi cada tarda.
Quan el mag va llegir el missatge va somriure (ell, ja coneixia a la petita fada i feia temps que esperava la seva visita). Va acceptar el tracte i així van anar passant alguns dies durant els quals el mag es divertia fent petites peticions que la fada, la qual es definia a si mateixa com complidora i s'afanyava a fer-les realitat.

I un dia ... el mag va deixar una nota al fada, podrien trobar-se al vespre a la caseta lluminosa si ella volia.
La fada, que a més de entremaliada, era molt i molt curiosa, va acceptar.
Aquell vespre no va entrar a la caseta a través de cap escletxa, sinó que mesurada i educadament, va trucar a la porta - toc toc toc - i el mag li va franquejar l'entrada, convidant-la a passar.

- Què és aquest so? -Va preguntar la fada .
- Sé que no és el so de l'aigua de les fonts, ni cap cant d'ocells ... però és tan bonic com ells.
- Música- va respondre el mag .- La fan els humans.
- ¿Els humans?
- Sí, i tant !!! la raça humana és capaç de destruir-se entre si, però també de crear música, poesia i bellesa ... entre d'altres meravelles. Tot el que t'atrau d'aquesta casa està fet per humans. No ho recordes? Tu vas ser un d'ells.
La fada va tancar els ulls. No volia recordar un temps llunyà en què el dolor havia estat present, però aquella preciosa melodia i les paraules del mag havien obert moltes portes a la seva memòria... Les llàgrimes retingudes durant molt de temps, van lliscar per les galtones de la petita fada.
- No és dolent plorar - li va dir el mag .- La vida és una recerca de la pau i la bellesa enmig del dolor, el soroll i la por que poden aparèixer durant el seu transcurs
- Ho recordo ... -va dir la fada. - Recordo un món que feia mal, jo vaig abandonar aquest món.
- I al abandonar-lo vas renunciar a moltes coses, petitona. A la vida hi ha dolor i lletjor, però tots podem aconseguir la pau, l'amor i la bellesa. Vols continuar renunciant a la música, les rialles, a les carícies, a les mirades ...? Aquí, al mon de fantasia, no pateixes, però estàs sola, en el món dels humans... podries trobar les mans amigues que necessites, compartir rialles i plors. En el món al qual pertanys, estaries viva mentre que aquí, la teva existència és producte de la imaginació, i en qualsevol moment pot deixar de ser real.
- Tinc por - va dir la fada.
- No tinguis por. Jo estic aquí, a qualsevol reducte de llum, d'art, d'harmonia, de pau ... Sempre que em necessitis em trobaràs i prometo acompanyar-te en el teu camí si aquest és dur i
escabrós.

La fada va deixar la vareta màgica a terra i va avançar cap al mag.
- Ajudeu-me - va demanar.
- Pots fer-ho - li va dir ell i va obrir una porta secreta, gairebé amagada, al fons de la qual es veien cases i se sentien veus .
- Vés allà. Torna al teu món i intenta ser feliç. No renunciïs a sentir, encara que de vegades sentis dolor. Has de viure, i fer-ho sàviament, buscant allò que et faci millor i més feliç.


La fada va travessar la porta.
I a l'altra banda, a un lloc del món
real, una dona, va tornar a viure.









La meva recitació va estar bé, acceptable, però no va ser bona del tot a causa del mal control dels nervis que vaig tenir. Aquests van fer que no em pogués expressar com volia i que la exposició quedés forçada.